DARÍO BARROSO: ‘‘COM MÉS ESTILS PUGUI ENTENDRE I TOCAR UN MÚSIC, MÉS GAUDIRÀ I FARÀ GAUDIR ELS ALTRES

Com és que et vas decidir a interpretar guitarra clàssica? 

La veritat és que ha estat tot bastant fruit de la casualitat, amb part de culpa dels meus pares, que de ben petit em van apuntar a música. Quan va arribar el moment de triar instrument, jo volia fer percussió, em sembla recordar (volia tocar la bateria, gairebé tots els nens petits volen tocar la bateria), tot i que m’agradaven tots els instruments. Però crec que els meus pares es van escandalitzar una mica i em van proposar la guitarra, aprofitant que en teníem una a casa, de la meva mare quan era més jove. La guitarra també em cridava i vaig fer cas als meus pares. Que finalment interpreti música clàssica ha estat encaminat per l’ensenyament de conservatori que he anat seguint i la passió que he anat desenvolupant pel llenguatge clàssic (gairebé des que era un nadó he sentit música clàssica a casa, entre altres estils).

Què sents quan estàs immers en un recital de guitarra? Què et passa pel cap?

Els moments previs són d’inquietud i nervis, però quan començo a tocar simplement toco i intento gaudir al màxim. No em passen gaire coses pel cap, sento com una sincronia entre la ment i la música, a vegades jugo a explicar-la de manera diferent. Si penso en algun moment és per parar atenció a algun passatge on tinc problemes o en què he de recordar alguna cosa, tot i que normalment si ho faig em despisto.

Què prefereixes: el treball com a solista o la música de cambra?

Prefereixo la música de cambra, principalment perquè la música es gaudeix molt més quan és compartida. Es creen vincles molt especials entre els músics: comunicació, energia, amistat, entre altres coses. A part, es multipliquen les idees, les possibilitats sonores, els timbres… Són molts els factors que m’inclinen cap a la música de cambra.

Com veus la situació de la música clàssica al nostre país?

La veig complicada. Tenim músics de gran qualitat (tant en la docència com en l’àmbit concertístic) i públic apassionat, però ambdós crec que són una part molt petita de la societat. El problema principal prové de l’educació general i de qui decideix sobre la cultura en aquest país. La gent al poder no promou la cultura perquè és quelcom que fa desenvolupar les persones i obrir la ment, aspectes que no els interessen. A més, no només no la promouen, sinó que també la veten. A banda que les ajudes són molt escasses, destrueixen la majoria de projectes i iniciatives populars, sense subvencions, per mitjà de burocràcies i lleis. Llavors, la gent no va als concerts ja que els preus que s’han de pagar són més alts que l’atracció que generen. L’atracció i l’interès són baixos perquè no hi ha una cultura de base, que s’ha d’haver adquirit mitjançant una educació musical bàsica i apropiada, inexistent. Una de les principals solucions és invertir en educació artística (no només musical) i en cultura (directament a les activitats). Hi ha encara més coses a dir sobre el tema, però crec que aquest és un dels problemes bàsics.

Prens part a la Xarxa com a premiat, l’any passat, en el Certamen Miquel Llobet (Millor Intèrpret Català 2013). Quina importància creus que tenen els concursos en la carrera d'un jove músic?

Crec que són importants com a gran motivació per seguir treballant, porten recompenses “materials” en el treball que un fa, referint-me a premis en metàl·lic, reconeixements i concerts que, per a un jove artista, poden significar el salt a la professionalitat. Però també tenen el seu costat perillós. Poden crear falses imatges sobre el que és la música, i tant com poden motivar, també poden desmotivar.

Coneixes el moviment de Joventuts Musicals? Què en penses de la seva activitat?

Crec que és un moviment molt positiu dins la situació de la música que patim. Que s’organitzin concerts de joves artistes d’aquí, en diferents indrets, per tal que puguin arribar a tothom, és genial.

Parla’ns del programa que has escollit per als concerts de la Xarxa, el qual fa un recorregut des del Renaixement fins al segle XX.

El programa que he escollit es basa en el contrast sonor que sorgeix de la interpretació de peces de diferents èpoques dins d’un mateix recital. En comptes de fer un ordre cronològic, que és una proposta bastant utilitzada, he buscat un ordre que genera molt més contrast entre les peces, i en ressalta la bellesa. Hi predominen peces del S. XX ja que és una època en la qual apareixen molts estils i llenguatges, tot en un període de temps bastant curt; també hi ha molt repertori original per a guitarra clàssica d’aquesta època.

A banda de la teva participació a la Xarxa, quins són els teus propers reptes professionals?

De moment m’agradaria poder invertir més temps en el treball de música de cambra, tinc diversos projectes engegats. El treball com a músic solista és molt dur i sacrificat i a vegades t’obliga a deixar a part altres projectes musicals, cosa que no m’agrada. També estic començant a aprendre llenguatge modern, que és una cosa que m’interessa molt, ja que escolto molta música moderna. Però, venint d’una educació de “tradició clàssica”, mai no he après a expressar-me a través d’aquest tipus de llenguatge. Trobo que un músic ha de ser com més complet millor, i com més estils pugui entendre i tocar, més gaudirà i farà gaudir els altres.

QÜESTIONARI BREU

Un instrument (a banda del teu): tots

Un director: Leonard Bernstein

Un músic: Avishai Cohen

Un grup de cambra: el quintet de Piazzolla

Un compositor: Leo Brouwer

Una obra musical: el Rèquiem de Fauré (entre moltes altres)

Un llibre: El poder del ahora d’Eckhart Tolle

Una ciutat: Barcelona

Un lema o refrany: “Sense música la vida seria un error”, de Friedrich Nietzsche

Un somni: molts