Una història tan apassionant com desconeguda de les bandes sonores
SINOPSI
L’estrena de la supèrbia partitura de Max Steiner per Lo que el viento se llevó (Victor Fleming, 1939), marca un punt d’inflexió en la història de les bandes sonores, quan tota una primera generació de músics, la majoria d’ells, procedents de la vella Europa (el mencionat Steiner, Erich Wolfgang Korngold, Franz Waxman, Dimitri Tiomkin, Alfred Newman…) desembarcaran a Hollywood creant un “so” ben especial que defineix el cinema d’aquells anys.
A principis de la dècada següent, dos músics engrandiran encara més l’Olimp d’aquests artistes: el nord americà d’origen rus i jueu Bernard Herrmann (Ciudadano Kane, Viaje al centro de la tierra, Psicosis), i l’hongarès Miklós Rózsa (El ladrón de Bagdad, Perdición, Ben-Hur). En els gèneres en els quals treballaran (drama, romàntic, ciència-ficció i suspens el primer; i cinema negre, aventures i cinema de gran espectacle el segon), representaran dos dels noms capdavanters d’aquells anys, la carrera dels quals s’allargarà fins ben entrats els anys 70. A aquests noms s’hi afegirà un tercer, Victor Young (La vuelta al mundo en 80 días, El hombre tranquilo, Scaramouche), que morirà prematurament.
Però en aquells anys també hi ha un altre gènere que aportarà un gran bagatge musical: el western. Moltes pel·lícules estan associades a un tema musical, amb músics com Dimitri Tiomkin (Sólo ante el peligro), Alfred Newman (La conquista del oeste) o Max Steiner (Centauros del desierto).
A començaments dels 50, dos noms (els dos americans) conrearan el jazz aplicat a les bandes sonores (Alex North a Un tranvía llamado deseo i Elmer Bernstein a El hombre del brazo de oro), i els dos desenvoluparan una carrera que comptarà amb incursions al superespectacle: Cleopatra en el cas de North i Los diez mandamientos en el cas de Bernstein, per només citar dos exemples.
De tots aquests anys, d’aquests grans noms, se’n parla en aquesta segona conferència d’aquest cicle sobre la història de les bandes sonores, on, en el fons, s’evoquen algunes de les músiques que van forjar la nostra educació sentimental.
Albert Beorlegui Tous
(Sabadell, 1971)
Llicenciat en Dret, i Tècnic de Comunicació de l’Ajuntament de Matadepera, col·labora des del 1994 en nombrosos mitjans de comunicació com a comentarista cinematogràfic, entre els quals actualment destaca RAC 1 amb la secció “El basar de les sorpreses” del programa «Via lliure» de Xavier Bundó. També ha col·laborat amb Agnès Marquès al «No ho sé», Ricard Ustrell a «El suplement» de Catalunya Ràdio, Crisol Tuà a «El crepuscle dels déus» o Xavi Martin amb «El club del cinèfils impenitents” entre d’altres.
Autor de diversos articles de cinema, va ser coautor amb Josep Torrella del llibre Sabadell, Cent anys de cinema (1996), i amb Jordi Tomàs del llibre El cinema amateur a Catalunya (2009), a banda de participar en el Diccionari del Cinema a Catalunya (2006) que va coordinar Joaquim Romaguera. També ha publicat una recopilació de les millors seccions d’El Basar de les Sorpreses (Editorial Stonberg, 2025).
Durant 15 anys (2001-2016) va ser director del programa cultural de Ràdio Sabadell La Caixa de Pandora i ha format part del jurat en una trentena de concursos de cinema amateur, entre els quals hi ha el Selectiu UNICA del Concurs Nacional. Va ser comissari de «Sabadell, càmera i acció. Exposició sobre la història del cinema a Sabadell», organitzada per l’Ajuntament de Sabadell al 2019. Al 2021 es va publicar el catàleg de l’exposició, de la qual en va ser també l’autor.
Ha col·laborat com articulista a la revista Serra d’Or, ha impartit un seminari de Cinema i Dret al Màster Universitari d’Advocacia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i ha estat comissari de l’exposició “Centenaris. Tomàs Mallol i el cinema amateur (1923-2023) que s’ha exhibit al Museu del Cinema de Girona entre 2023 I 2024.
Des que va començar a fer conferències, ja n’ha impartit més de 1.500.
