Aquest concert presenta quatre obres, cadascuna amb unes paraules escrites que no poden sentir-se. Es diu que Beethoven va inscriure en el seu Opus 69 «entre llàgrimes i dol»; Debussy va signar la seva sonata de guerra com
«musicien français»; Liszt va anotar en el seu manuscrit el record que Wagner havia reconegut un deute amb ell; la sonata de Franck va ser un regal de noces. El concert comença amb el violoncel sol: la partitura de Beethoven és l'obra en la qual l'instrument parla per primera vegada com a igual, i ho declara des del primer compàs. Un segle després, Debussy converteix aquesta veu en disfressa, obligant el violoncel a imitar una guitarra, una mandolina, un cantant, i abandonant les seves frases a mitjà dir. Després del descans, el programa retrocedeix trenta anys fins a l'herència que Debussy va passar tota la vida rebutjant: Liszt davant la tomba de Wagner, i la sonata de Franck, saturada de Wagner i arribada fins nosaltres amb una veu deixada, la línia del violoncel transcrita del violí per Jules Delsart amb la benedició del mateix compositor. Acaba amb un cànon: dos instruments, una sola línia, un seguint a l'altre en complet acord.
Aquest concert presenta tres aproximacions a l’expressió musical en el llarg trànsit del classicisme al segle XX. En reunir en un mateix programa música de Beethoven, Schumann i Xostakóvitx, es posa en diàleg diferents maneres d’entendre la relació entre estructura, imaginació i emoció. Beethoven representa l’herència clàssica en les seves variacions sobre el tema de Mozart «Bei Männern, welche Liebe fühlen», de l’òpera La flauta màgica. S’aprecia un equilibri formal, una lògica interna rigorosa i un sentit de proporció que converteixen la forma en un potent vehicle expressiu. Schumann, en contrast, s’endinsa en un món més subjectiu i íntim. Els seus Fantasiestücke, peces de fantasia, exploren el lirisme i l’expressió proposant una música que flueix amb naturalitat i reflecteix una intensa vida interior. La Sonata per a violoncel i piano de Xostakóvitx culmina el programa endinsant-nos en el segle XX ren una de les primeres obres del compositor en la qual identifiques les característiques que van marcar la seva obra, amb una barreja la tradició russa, l'avantguarda, la ironia i el drama.
Johann Sebastian Bach: Preludi de la Suite per a violoncel sol núm. 2 en Re menor, BWV 1008 / Ludwig van Beethoven: Sonata per a pianoforte i violoncel núm. 3 en La major, Op. 69 / Claude Debussy: Sonata per a violoncel i piano en Re menor, L 135 / Franz Liszt: Am Grabe Richard Wagners, S. 202 (piano sol) / César Franck: Sonata en La major, FWV, 8, transcripció per a violoncel i piano de Jules Delsart
Eva Arderíus és una destacada violoncel·lista i es troba entre les figures emergents més prometedores del panorama actual. Ha estat guardonada amb el Premi de la Crítica i un accèssit en El Primer Palau 2025 per la gran qualitat del seu so, el potencial artístic i l’alt nivell tècnic. Anteriorment, va rebre el primer premi en el Concurs Joventuts Musicals d’Espanya i en el Concurs Internacional María Herrero 2024, el segon premi en el VII Concurs Internacional David Popper (Hongria 2017) i els primers premis en els concursos nacionals Soncello 2015 i Jaime Dobato Benavente 2014. Des de 2018 es forma en la Càtedra de Violoncel de l’Escola Superior de Música Reina Sofia sota la tutela del professor Jens Peter Maintz, i ha obtingut el Grau i el Màster en Interpretació Musical. Al llarg de la seva trajectòria, ha actuat com a solista o en diverses formacions al costat d’algunes de les orquestres més reconegudes a escala nacional, i en escenaris emblemàtics del panorama musical internacional.